Blog del TxeLuí

Com agafar apunts a classe?

Durant aquest curs 2013-14, una de les classes de la setmana tindrà com a principal funció ensenyar-vos a prendre apunts de tot el que expliquem i treballem a l'aula. serà important per què aquests apunts t'ajudaran a respondre algunes de les qüestions que entraran després a l'examen i alhora t'orientaran sobre què és important del tema i què no ho és.
A continuació et dono alguns consells que et poden venir molt be de cara a aprendre a agafar apunts a classe:

ELS APUNTS

COM PRENDRE APUNTS?

Es evident que per a prendre bé els apunts els alumnes han d'estar atents a la classe i amb actituds positives tant vers el professor com el que s'exposa. Per a facilitar el prendre apunts es convenient que anteriorment els alumnes sàpiguen el que s'explicarà o que tinguin un guió senzill de les parts o també és molt bo que els alumnes hagin llegit el dia anterior el tema.

Posteriorment aquests apunts es poden completar amb les dades d'altres companys i el llibre de text u altres.

Recorda:

És impossible escriure tot el que el professor diu, entre altres coses perquè parla més de pressa del que s'escriu. Llavors, què hem de fer?. Mentre el professor explica hem d'anar resumint mentalment el que diu, i escriure en els nostres apunts només les idees que agafem. Això és bastant fàcil, sobretot si estem ben atents i entenem tot el que diu.

D'altra banda, i per a no perdre el fil de l'explicació, és important escriure el més ràpid possible. Hi ha estratègies per a anar més ràpid. Per exemple, fer servir retoladors de punta fina que llisquen millor sobre el paper. S'ha d'intentar fer lletra petita i lligada, i col·locar el full fent un gir de 45º, que és la postura més natural.

S'han d'utilitzar tàctiques que estalviïn temps. Per exemple, abreujar les paraules: que (q), perquè (pq), per tant (pt), també (tb). També és important posar títols- que es vegin bé- a cada apartat.

Alguns passos per a prendre bé els apunts:

»Estar atent i entendre les explicacions
»Resumir mentalment
»Escriure de pressa
»Deixar marge per a anotacions
»Posar títols i fer un índex per temes

I aquestes són algunes estratègies per a escriure més de pressa:

»Utilitzar un retolador de punta fina
»Fer lletra petita i lligada
»Girar el paper uns 45 graus
»Usar abreviatures i símbols

Per saber qu`tal et va aquesta experiència, intenta ser molt sincer o sincera en el següent qüestionari. Tot anirà perfecte si realment contestes afirmativament a totes les preguntes plantejades:

Saps agafar apunts?

Per poder estudiar a casa el que s'ha fet a classe, has de tenir uns bons apunts. Per saber si saps o no agafar bé els apunts, respon a aquest qüestionari

-Estàs atent quan el professor explica? Sí - No
-Vas resumint mentalment les idees principals? Sí - No
-Escrius amb boli o retolador de punta fina? Sí - No
-Fas la lletra petita per anar més ràpid? Sí - No
-Poses el full només una mica girat per escriure? Sí - No
-Utilitzes moltes abreviatures? Sí - No
-Deixes un marge a l'esquerra per als aclariments? Sí - No

Raons del genocidi del poble sahrauí a mans del Marroc

La situació actual del poble sahrauí és el resultat de dècades d'opressió i cupació intencionadament oblidades per la comunitat internacional. Els orígens d'aquesta tremenda injustícia cal cercar-los en les acaballes del franquisme. El responsable directe, no podia ser d'una altra manera, són els Estats UInits, molt interessats en ocupar el lloc d'Espanya en la colonització i control del Sahara. A diferència de l'ocupació espanyola, els nord-americans optaren per una al·liança amb el Marroc i Mauritania per a que aquests dos països ocupessin el territori. La CIA no trigà en organitzar la famosa "Marxa Verda", en la que uns 350.000 civils marroquins, enarbolant una bandera verda com a tot armament, tallaren les alambrades i entraren en territori sota control espanyol. Era el 6 de novembre de 1975, justament quan Franco ja agonitzava i l'aleshores príncpe Joan Carles ocupava inestablement la regència. El general Salazar, responsable de les tropes espanyoles mostrà a Joan Carles la seva disposició i preparació per a lluitar en la defensa del territori, però aquest renuncià. Només 72 hores més tard, Joan Carles garantí al rei del Marroc que renunciava al Sahara Occidental i de manera immediata, Hasam II ordenà als manifestants tornar a casa.
Pocs dies més tard, el ministre Antonio Carro entregà a les autoritats marroquines un document signat per Joan Carles en el que es compromotia a establir negociacions. El 14 de novembre, tenia lloc a Madrid la signatura d'un acord entre Espanya, Mauritània i el Marroc, pel qual el Sahara quedava repartit entre aquestes dues últimes.
Tot i que aquest acord no va ser acceptat per la comunitat internacional, l'exèrcit espanyol va ser substituit pel marroquí. Ningú va consultar als sahrauís ni ningú va respectar els seus drets a la independència. Definitivament restaven sota domini estranger (Mauritània molt aviat renunciaria a la seva part en favor del seu veí del nord). Agrupats sota el Front Polisari, els sahrauís entraren en guerra contra el Marroc. Aquesta acabà al 1991 amb un armistici auspiciat per l'ONU a canvi de la celebració d'un referendum d0autodeterminació, que encara avuí no s'ha celebrat, i que mentre als EE.UU. i França no li interessi una Argèria més forta diplomàticament, no se celebrarà mai.
Gairebé dues dècades després la situació està igual d'estancada. Les enormes simpaties que la causa sahruí desperta en molts racons europeus, especialment entre la intel·lectualitat i sectors més esquerrans de la societat espanyola i sobre tot catalana, no han fet canviar d'actitud al rei marroquí Mohamed VI. Els gairebé 1.000 milions d'€ que anualment s'embutxaca gràcies a l'explotació dels fosfats del territori, els enormes beneficis que la classe dirigent marroquina i els alts oficials del seu exèrcit obtenen, fa que la seva actitud sigui d'absolut menyspreu al dret internacional, als drets humans i a qualsevol intent de denúncia externa. Mentre disposin del suport dels EE.UU. i de França, molt interessats en assegurar un islamisme moderat en un país tan proper a Europa, i de mantenir els seus enormes interessos comercials a la zona, Mohamed VI seguirà fent el que li vingui de gust. El més lamentable és el trist i ridícul paper que l'ONU està realitzant, mostrant una vegada més la seva incapacitat absoluta i la seva dependència de la voluntad dels països més poderosos del planeta. Personalment em recorda la trista declaració del rei d'Abisinia Haile Selassie davant la Societat de Nacions el 30 de juny de 1936 i la seva indignació davant la fastigosa actitud d'aquella institució.
El rei Joan Carles hauria de donar explicacions de la seva actuació aleshores, i se li hauria d'exigir responsabilitats. Alhora, el govern espanyol hauria d'assumir la responsabilitat heredada de la inectitud del govern franquista que va signar aquells documents i no cedir davant les pressions ianquis i franceses. La decència, els drets humans i la justícia haurien d'estar per sobre de qualsevol interés econòmic o polític.

La celebració del 1r de maig. Els màrtirs de Xicago

A molts indrets del món, especialment a la zona més industrialitzada, el 1r de maig de cada any és un dia festiu. Donat que normalment coincideix amb el bon temps que acompanya a la primavera, sovint aquest festiu comporta bla celebració de parrillades, viatges, especialment quan facilita algun pont. Tot i això, hauríem de tenir present que aquest dia és especialment reivindicatiu dels drets dels treballadors d’arreu el món, sempre amb una evolució amb alts i baixos (ara patim retallades brutals i inadmissibles). Hauríem de començar a saber que el sistema capitalista només atorga drets als treballadors quan la força de les accions reivindicatives d’aquests és important i espanta als dirigents. La celebració del 1r de maig té el seu origen el 1r de maig de 1886, justament en una d’aquesta accions reivindicatives de millores laborals i econòmiques, que en aquella ocasió va comportar una reacció criminal per part de la patronal.

En la dècada dels anys 80 del segle XIX la situació e econòmica era de crisi profunda, que una vegada més, afectava especialment a les classes socials més humils. Els que tenien la sort de tenir feina havien de realitzar jornades laborals d’entre 10 i 14 hores diàries, inclosos els nens i les dones. L’arribada constant d’immigrants, especialment des d’Europa, facilitava als empresaris la rebaixa contínua de salaris (ja sabeu, a més oferta de ma d’obra, menys salari i pitjors condicions laborals). Davant de qualsevol queixa, els empresaris acomiadaven sense indemnització al treballador, que restava absolutament indefens davant del sistema.

L’ 1 de maig de 1886 uns 340.000 obrers de més de 5.000 fàbriques dels EE.UU. iniciaren una vaga general per obtenir la jornada laboral de 8 hores. A Xicago, on les condicions de treball eren especialment extremes, amb jornades de treball d’entre 14 i 18 hores, la vaga va assolir una força més gran, ja que anarquistes i socialistes tenien major presència i estaven molt més ben organitzats. Els incidents en aquesta ciutat es van anar succeint en els dies següents a la vaga general. El dia 2 de maig, la policia va dissoldre violentament una concentració d’uns 50.000 treballadors. L’endemà, dia 3, la mateixa policia matava a trets a 6 obrers i en ferien a diverses decenes més. El 4, quan s’acaba un míting al que assistien unes 15.000 persones, una bomba va matar 7 policies. La reacció d’aquesta i l’actuació dels pistolers de la patronal va provocar l’assassinat de 36 obrers i 115 més ferits. Es va decretar l’estat de setge i es van detenir 300 treballadors, entre els quals hi havia els 8 dirigents anarquistes i socialistes, que sense cap mena de prova, van ser acusats de l’assassinat dels 7 policies. Un fals testimoni aportat per l’agència de detectius Pirkenton va acabar de donar solidesa a l’acusació. 5 dels obrers van ser condemnats a mort (Albert Parsons, George Engel, August Spies, Adolh Fischer i Louis Linng) i 3 a cadena perpètua, un dels quals va aparèixer penjat a la seva cel·la.

L’any 1893, els dos que encara estaven a la presó van ser alliberats al descobrir-se la identitat de l’autèntic autor de l’atemptat, un anarquista alemany sense cap mena de connexió amb els dirigents condemnats. Una llarga revisió del procés va mostrar a la llum una sèrie de greus irregularitats, per les quals ningú va pagar.

En honor d’aquests 6 màrtirs, en el congrés fundacional de la Segona Internacional de 1889 s’establí el 1r de maig com a dia mundial de la lluita obrera.

Manifest dels economistes francesos aterrits

CRISI I DEUTE A EUROPA: 10 FALSES EVIDÈNCIES, 22 MESURES EN DEBAT PER sortir del compromís

Introducció

La reactivació econòmica mundial, aconseguida per mitjà d'una colossal injecció de despesa pública en el circuit econòmic (dels EUA a Xina), és fràgil però real. Un sol continent es queda endarrerit, Europa. Trobar el camí del creixement no és la seva prioritat política. Europa va entrar en una altra via: la de la lluita contra els dèficits públics.

A la Unió Europea aquests dèficits són elevats, és veritat, -7% de mitjana el 2010 -, però molt menys que el 11% dels EUA. Mentre alguns Estats nord-americans de pes econòmic superior al de Grècia, Califòrnia per exemple, estan propers a la fallida, els mercats financers van decidir especular sobre el deute sobirà dels països europeus, particularment els del sud. Europa està presonera de la seva pròpia trampa institucional: els Estats han de prendre crèdits davant institucions financeres privades que obtenen liquiditat a baix preu del Banc Central Europeu. Així, els mercats tenen la clau del finançament dels Estats. En aquest marc l'absència de solidaritat europea suscita l'especulació, molt més com que les agències de qualificació juguen a accentuar la desconfiança.

Va ser necessària la degradació de la nota de Grècia per l'agència Moody's el 15 de juny, perquè els dirigents europeus reprenguessin el terme de "irracionalitat" que tant van emprar l'inici de la crisi dels subprimes. D'aquesta manera es descobreix que Espanya està més amenaçada per la fragilitat del seu model de creixement i del seu sistema bancari que per la seva deute públic.

Per a "tranquil.litzar els mercats" es va improvisar un Fons d'estabilització de l'euro, i es van llançar per tot Europa dràstics, i sovint cecs, plans de reducció de la despesa pública. Els funcionaris són les primeres víctimes, fins i tot a França, on l'alça de cotitzacions de la seva previsió serà una dissimulada baixa dels seus salaris. El nombre de funcionaris disminueix a tot arreu, amenaçant els serveis públics. Les prestacions socials, dels Països Baixos a Portugal, passant per França amb la seva actual reforma de la previsió, estan sent greument amputades. L'atur i la precarietat de l'ocupació creixeran forçosament durant els pròxims anys. Aquestes mesures són irresponsables des d'un punt de vista polític i social, i fins i tot en l'estricte àmbit econòmic.

Aquesta política, que ha calmat provisionalment l'especulació, té conseqüències socials molt negatives en nombrosos països europeus, particularment en la joventut, el món del treball i els més vulnerables. A curt termini aguditzarà les tensions a Europa i amb això amenaçarà la pròpia construcció europea que és molt més que un projecte econòmic. Allà l'economia hagués estar al servei de la construcció d'un continent democràtic, pacificat i unit. En lloc d'això, s'imposa per tot arreu una forma de dictadura dels mercats, i especialment avui en dia a Portugal, Espanya i Grècia, tres països que encara eren dictadures a principis dels anys 1970, fa tot just quaranta anys.

Que la interpreti com el desig de "tranquil.litzar els mercats" per part de governs espantats, o bé com un pretext per imposar decisions dictades per la ideologia, la submissió

a aquesta dictadura és inacceptable tant ha donat ja la prova de la seva ineficàcia econòmica i del seu potencial destructiu en els plànols polític i social.

Un veritable debat democràtic sobre les decisions de política econòmica ha doncs obrir-se a França ia Europa. La major part dels economistes que intervenen en el debat públic ho fan per justificar o racionalitzar la submissió de les polítiques a les exigències dels mercats financers. És cert, a tot arreu els poders públics van haver de improvisar plans keynesians de reactivació i fins i tot nacionalitzar temporalment els bancs. Però volen tancar aquest parèntesi el més aviat possible. El programari neoliberal encara segueix sent considerat com a legítim, malgrat les seves patents fracassos. Aquest, fundat sobre la hipòtesi d'eficiència dels mercats financers, planteja reduir la despesa pública, privatitzar els serveis públics, flexibilitzar el mercat del treball, liberalitzar el comerç, els serveis financers i els mercats de capitals, augmentar la competència en tot temps i lloc ...

En tant economistes, estem aterrits en veure que aquestes polítiques continuen a l'ordre del dia i que els seus fonaments teòrics no són qüestionats. No obstant això, els arguments avançats des de fa trenta anys per a orientar les decisions de política econòmica europea són desmentits pels fets. La crisi despullar el caràcter dogmàtic i infundat de la major part de les preteses evidències repetides fins a la sacietat pels qui decideixen i pels seus consellers. Ja es tracti de l'eficàcia i de la racionalitat dels mercats financers, de la necessitat de mutilar la despesa per reduir el deute públic o de reforçar el "pacte d'estabilitat", cal interrogar aquestes falses evidències i mostrar la pluralitat de decisions possibles en matèria de política econòmica. Altres decisions són possibles i desitjables, a condició, primer de tot, d'alliberar del domini imposat per la indústria financera sobre les polítiques públiques.

Fem més endavant una presentació crítica de deu postulats que continuen inspirant cada dia les decisions dels poders públics a tot Europa, tot i els brutals desmentits aportats per la crisi financera i les seves conseqüències. Es tracta de falsedats que inspiren mesures injustes i ineficaços, enfront de les quals proposem al debat vint-i contra proposicions. Elles no compten necessàriament amb l'assentiment unànime dels signataris d'aquest text, però han de ser preses seriosament si volem treure a Europa del mal pas.

Falsedat n ° 1: els mercats financers són eficients.

Falsedat n ° 2: els mercats financers són favorables al creixement econòmic.

Falsedat n ° 3: els mercats són bons jutges de la solvència dels Estats.

Falsedat n ° 4: l'augment del deute públic resulta d'un augment de la despesa.

Falsedat n ° 5: cal reduir la despesa per reduir el deute públic.

Falsedat n ° 6: el deute públic li farà pagar els nostres excessos als nostres néts.

Falsedat n ° 7: cal tranquil.litzar els mercats financers per finançar el deute públic.

Falsedat n ° 8: la Unió Europea defensa el model social europeu.

Falsedat n ° 9: l'euro ens protegeix contra la crisi.

Falsedat n ° 10: la crisi grega va permetre avançar cap a un govern econòmic i una veritable solidaritat europea.

FALSA EVIDECIA N ° 1: ELS MERCATS FINANCERS SÓN EFICIENTS

Un fet s'imposa avui a tots els observadors: el paper primordial que exerceixen els mercats financers en el funcionament de l'economia. És el resultat d'una llarga evolució que va començar finals de la dècada de 1970. La mesurem com la mesurem aquesta evolució marca una ruptura neta, tant quantitativa com qualitativa, amb les dècades precedents. Sota la pressió dels mercats financers la regulació del conjunt del capitalisme es transforma en profunditat i dóna naixement a una forma inèdita de capitalisme que alguns van anomenar "capitalisme patrimonial", capitalisme financer "o fins i tot" capitalisme neoliberal ".

Aquestes mutacions van trobar en la hipòtesi d'eficiència informativa dels mercats financers la seva justificació teòrica. En efecte, segons aquesta hipòtesi, és important desenvolupar els mercats financers, fer que puguin funcionar el més lliurement possible perquè constitueixen l'únic mecanisme d'assignació eficaç del capital. Les polítiques que s'han dut a terme obstinadament des de fa trenta anys són conformes a aquesta recomanació. Es tracta de construir un mercat financer mundialment integrat en el qual tots els actors (empreses, llars, Estats, institucions financeres) puguin intercanviar totes les categories de títols (accions, obligacions, deutes, derivats, divises) en tots els terminis (llarg termini , mitjà termini, curt termini). Els mercats financers han arribat a assemblar-se al mercat "sense fricció" dels manuals: el discurs econòmic ha aconseguit crear la realitat. Com els mercats eren cada vegada més "perfectes" en el sentit de la teoria econòmica dominant, els analistes van creure que d'ara endavant el sistema financer era molt més estable que en el passat. La "gran moderació" (aquest període de creixement econòmic sense pujada dels salaris que va conèixer Estats Units des de 1990 a 2007) semblava confirmar-ho.

Encara avui el G20 persisteix en la idea que els mercats financers són el bon mecanisme d'assignació del capital. La primacia i la integritat dels mercats financers segueixen sent els objectius finals que prossegueix la seva nova regulació financera. La crisi s'interpreta no com un resultat inevitable de la lògica dels mercats desregulats sinó com l'efecte de la deshonestedat i irresponsabilitat d'alguns actors financers malament vigilats pels poders públics.

No obstant això, la crisi s'ha encarregat de demostrar que els mercats no són eficients i que no permeten una assignació eficaç del capital. Les conseqüències d'aquest fet en matèria de regulació i de política econòmica són immenses. La teoria de l'eficiència reposa sobre la idea que els inversors busquen i troben la informació més fiable possible sobre el valor dels projectes que competeixen per trobar un finançament. De creure aquesta teoria, el preu que es forma en un mercat reflecteix els judicis dels inversors i sintetitza el conjunt de la informació disponible: constitueix, per tant, un bon càlcul del veritable valor dels títols. Ara bé, se suposa que aquest valor resumeix tota la informació necessària per orientar l'activitat econòmica i així la vida social. D'aquesta manera el capital s'inverteix en els projectes més rendibles i deixa de banda els projectes menys eficaços. Aquesta és la idea central d'aquesta teoria: la competència financera produeix uns preus justos que constitueixen senyals fiables per als inversors i orienten eficaçment el desenvolupament econòmic.

Però la crisi va confirmar els diferents treballs crítics que havien posat en dubte aquesta proposta. La competència financera no produeix necessàriament preus justos. Pitjor: amb freqüència la competència financera és desestabilitzant i porta a unes evolucions de preus excessives i irracionals, les bombolles financeres.

L'error principal de la teoria de l'eficiència dels mercats financers consisteix a traslladar als productes financers la teoria habitual dels mercats de béns ordinaris. En aquests últims la competència és en part autoreguladora en virtut del que s'anomena la "llei" de l'oferta i la demanda: quan el preu d'un bé augmenta, llavors els productors van a augmentar la seva oferta i els compradors a reduir la seva demanda , el preu, per tant, va a baixar i tornar a prop del seu nivell d'equilibri. En altres paraules, quan el preu d'un bé augmenta unes forces de trucada tendeixen a frenar i després a invertir aquest alça. La competència produeix el que es diu "feedbacks negatius", unes forces de trucada que van en el sentit contrari del xoc inicial. La idea de l'eficiència neix d'una transposició directa d'aquest mecanisme a la finança de mercat.

Ara bé, per a aquesta última la situació és molt diferent. Quan el preu augmenta és freqüent observar no una baixada, ¡sinó una pujada de la demanda! En efecte, la pujada del preu significa un rendiment més gran per als que posseeixen el títol a causa de la plusvàlua realitzada. Per tant, la pujada del preu atrau a nous compradors, el que reforça més la pujada inicial. Les promeses de bons empenyen els traders a ampliar encara més el moviment. Fins l'incident, imprevisible però inevitable, que provoca la inversió de les anticipacions i la fallida. Aquest fenomen digne de la irreflexió dels borregos és un procés de "feedbacks positius" que empitjora els desequilibris. És la bombolla especulativa: una pujada acumulativa dels preus que s'alimenta a si mateixa. Aquest tipus de procés no produeix preus justos sinó, per contra, preus inadequats.

Per tant, el lloc preponderant ocupat pels mercats financers no pot portar a cap eficàcia. Encara més, és una font permanent d'inestabilitat, com ho demostra clarament la sèrie ininterrompuda de bombolles que hem conegut des de fa 20 anys: Japó, Sud-est d'Àsia, internet, mercats emergents, la immobiliària, conversió del deute en valors. Així, la inestabilitat financera es tradueix en fortes fluctuacions de les taxes d'intercanvi i de la Borsa, que manifestament no tenen relació amb els fonaments de l'economia. Aquesta inestabilitat, nascuda del sector financer, es propaga a l'economia real per mitjà de nombrosos mecanismes.

Per reduir la ineficiència i inestabilitat dels mercats financers suggerim quatre mesures:

Mesura n ° 1: compartimentar estrictament els mercats financers i les activitats dels actors financers, prohibir als bancs especular pel seu propi compte per evitar la propagació de les bombolles i de les fallides,

Mesura n ° 2: Reduir la liquiditat i l'especulació desestabilitzadora per mitjà de controls sobre els moviments de capitals i de les taxes sobre les transaccions financeres,

Mesura n ° 3: limitar les transaccions financeres a les que responguin a les necessitats de l'economia real (per exemple, CDS [Credit Default Swap o permuta d'incompliment creditici] únicament per als que posseeixen títols assegurats, etc.)

Mesura n ° 4: limitar la remuneració dels traders.

FALSA EVIDÈNCIA N ° 2: ELS MERCATS FINANCERS SÓN FAVORABLES AL CREIXEMENT ECONÒMIC

La integració financera ha portat el poder de les finances al seu zenit a causa del fet que unifica i centralitza la propietat capitalista a escala mundial. D'ara endavant ella és qui determina les normes de la rendibilitat exigides al conjunt dels capitals. El projecte era que la finança de mercat substituís al finançament bancari dels inversors. Projecte que, a més, ha fracassat perquè avui, globalment, són les empreses les que financen als accionistes en comptes del contrari. D'ara endavant la governança de les empreses s'ha transformat profundament per assolir les normes de rendibilitat del mercat. Amb l'augment en potència del valor accionarial s'ha imposat una concepció nova de l'empresa i de la seva gestió, pensades com posades al servei exclusiu de l'accionista. Ha desaparegut la idea d'un interès comú propi de les diferents part interessades vinculades a l'empresa. Els dirigents de les empreses que cotitzen en borsa té en endavant la missió primera de satisfer únicament el desig d'enriquiment dels accionistes. En conseqüència, deixen ells mateixos de ser assalariats, com demostra el desmesurat augment de les seves remuneracions. Com avança la teoria de "l'agència", es tracta de fer de manera que els interessos dels dirigents siguin en endavant convergents amb els dels accionistes.

El ROE (Return on Equity, o rendiment dels capitals propis) de 15% a 25% és d'ara endavant la norma que imposa el poder de la finança a les empreses i als assalariats. La liquiditat és l'instrument d'aquest poder que permet en qualsevol moment als capitals no satisfets anar a buscar a fora. Davant d'aquesta potència, tant els assalariats com la sobirania política semblen pel seu fraccionament en estat d'inferioritat. Aquesta situació desequilibrada porta a unes exigències de benefici desgavellades perquè reprimeixen el creixement econòmic i porten a un augment continu de les desigualtats d'ingressos. D'una banda les exigències de rendibilitat inhibeixen fortament la inversió: com més elevada és la rendibilitat demandada més difícil és trobar projectes prou eficients per satisfer-la. Les taxes d'inversió continuen sent històricament febles a Europa i als Estats Units. D'altra banda, aquestes exigències provoquen una constant pressió a la baixa sobre els salaris i el poder adquisitiu, el que no és favorable a la demanda. L'alentiment simultània de la inversió i del consum porta a un creixement dèbil ia un atur endèmic. Als països anglosaxons s'ha contrarestat aquesta tendència per mitjà de desenvolupament de l'endeutament de les llars i per mitjà de les bombolles financeres que creen una riquesa que permet un creixement del consum sense salaris, però acaben en fallides.

Per remeiar els efectes negatius sobre l'activitat econòmiques posem debatre tres mesures:

Mesura n ° 5: reforçar significativament els contra-poders a les empreses per obligar les adreces a tenir en compte els interessos del conjunt de les parts interessades,

Mesura n ° 6: augmentar fortament els impostos als ingressos molt alts per a dissuadir la carrera pels rendiments insostenibles,

Mesura n ° 7: reduir la dependència de les empreses en relació als mercats financers desenvolupant una política pública del crèdit (taxes preferencials per a les activitats prioritàries en el pla social i mediambiental).

FALSA EVIDÈNCIA N ° 3: ELS MERCATS SÓN BONS JUTGES DE LA SOLVÈNCIA DELS ESTATS

Segons els defensors de l'eficiència dels mercats financers, els operadors de mercat tindrien en compte la situació objectiva de les finances públiques per avaluar el risc de subscriure un préstec d'Estat. Prenguem el cas del deute grega: els operadors financers i els que prenen les decisions es remeten únicament a les avaluacions financeres per jutjar la situació. Així, quan la taxa exigida a Grècia va ascendir a més del 10%, cadascun va deduir que el risc de falta [de pagament] estava proper: si els inversors exigeixen semblant prima de risc és que el perill és extrem.

Hi ha en això un profund error si es comprèn la veritable naturalesa de l'avaluació pel mercat financer. Com aquest no és eficient, el més freqüent és que produeixi uns preus completament desconnectats dels fonamentals. En aquestes condicions és desgavellat lliurar únicament a les avaluacions financeres per jutjar una situació. Avaluar el valor d'un títol financer no és una operació comparable a mesurar una mida objectiu, per exemple, a calcular el pes d'un objecte. Un títol financer és un dret sobre uns ingressos futurs: per avaluar cal preveure el que serà el futur. És una qüestió de judici, no una mesura objectiva perquè en l'instant t, el futur no està en cap manera predeterminat. A les sales de mercat només és el que els operadors imaginen que serà. Un preu financer resulta d'un judici, d'una creença, d'una aposta sobre el futur: res assegura que el judici dels mercats tingui algun tipus de superioritat sobre les altres formes de judici.

Sobretot, l'avaluació financera no és neutra: afecta a l'objecte mesurat, compromet i construeix el futur que ella s'imagina. Així, les agències de qualificació financeres contribueixen en molt a determinar les taxes d'interès en els mercats d'obligacions atribuint unes notes carregades d'una gran subjectivitat, fins i tot d'una voluntat d'alimentar la inestabilitat, font de beneficis especulatius. Quan degraden la qualificació d'un Estat augmenten la taxa d'interès exigida pels actors financers per adquirir els títols del deute públic d'aquest Estat i augmenten amb això el risc de fallida que elles han anunciat.

Per reduir la influència de la psicologia dels mercats sobre el finançament dels estats, proposem debatre dues mesures:

Mesura n ° 8: no s'ha d'autoritzar a les agències de qualificació financera tot arbitràriament en les taxes d'interès dels mercats d'obligacions degradant la qualificació d'un Estat: la seva activitat s'hauria reglamentar exigint que aquesta nota sigui d'un càlcul econòmic transparent .

Mesura n ° 8 bis: alliberar els Estats de l'amenaça dels mercats financers garantint que el Banc Central Europeu (BCE) compra els títols púbics.

FALSA EVIDÈNCIA N ° 4: LA PUJADA ESPECTACULAR DELS DEUTES PÚBLIQUES ÉS EL RESULTAT D'UN EXCÉS DE DESPESES

Michel Pébereau, un dels "padrins" de la banca francesa, descrivia el 2005 en uns d'aquests informes oficials ad hoc a una França asfixiada pel deute públic i sacrificant les seves generacions futures en lliurar a unes despeses socials irreflexius. L'Estat que s'endeuta com un pare de família alcohòlic que beu per sobre dels seus mitjans: aquesta és la visió que solen propagar la majoria dels editorialistes. La recent explosió del deute públic a Europa i al món es deu en tot arreu a una altra cosa: als plans de salvament de les finances i, sobretot, a la recessió provocada per la crisi bancària i financera que va començar el 2008: el dèficit públic mitjà a la zona euro era només el 0,6% del PIB el 2007, però la crisi li ha fet passar al 7% el 2010. Al mateix temps el deute públic ha passat del 66% al 84% del PIB.

No obstant això, l'augment del deute públic tant a França com en molts països europeus va ser primer moderada i anterior a aquesta recessió: prové en gran part no d'una tendència a la pujada de les despeses públiques (ja que, al contrari, des de principis de la dècada de 1990 aquests són estables o en baixa a la Unió Europea en proporció al PIB) sinó de l'enfonsament dels ingressos públics a causa de la debilitat del creixement econòmic en el període i la contrarevolució fiscal que han portat a terme la majoria dels governs des de fa vint anys. A més llarg termini la contra fiscal ha alimentat contínuament l'inflament del deute d'una recessió a una altra. Així, a França un recent informe parlamentari xifra en 100.000 milions d'euros el 2010 el cost de les baixades d'impostos consentides entre 2000 i 2010, sense incloure tan sols les exoneracions de cotitzacions socials (30.000 milions) i altres "despeses fiscals". A falta d'una harmonització fiscal, els Estats europeus s'han lliurat a la competència fiscal, baixant els impostos a les societats, els alts ingressos i els patrimonis. Tot i que el pes relatiu dels seus determinants variï d'un país a un altre, la pujada gairebé general dels dèficits públics i de les ràtios de deute públic en el curs dels trenta últims anys no és principalment d'una deriva culpable de les despeses públiques. Un diagnòstic que, evidentment, obre altres pistes que la sempiterna reducció de les despeses públiques.

Per restaurar un debat públic informat sobre l'origen del deute i, per tant, dels mitjans de remeiar, proposem debatre una proposta:

Mesura n ° 9: realitzar una auditoria pública dels deutes públiques per determinar el seu origen i conèixer la identitat dels principals posseïdors de títols del deute i els muntants que posseeixen.

FALSA EVIDÈNCIA N ° 5: CAL REDUIR LES DESPESES PER REDUIR DEUTE PÚBLIC

Encara que l'augment del deute públic resulta en part d'un augment de les despeses públiques, tallar en aquestes despeses no contribuiria necessàriament a la solució perquè la dinàmica del deute públic no té molt a veure amb la d'una llar: la macroeconomia no és reductible a l'economia domèstica. Generalment la dinàmica del deute depèn de diversos factors: el nivell dels dèficits primaris, però també la diferència entre la taxa d'interès i la taxa de creixement nominal de l'economia.

I és que si aquest últim és més feble que la taxa d'interès del deute creixerà mecànicament a causa del "efecte bola de neu": explota l'import dels interessos i també el dèficit total (inclosos els interessos del deute). Així, a principis de la dècada de 1990 la política del franc fort que va dur a terme Bérégovoy i es va mantenir tot i la recessió de 1993-1994 es va traduir en una taxa d'interès més elevada de manera duradora que la taxa de creixement, la qual que explica el salt del deute públic de França durant aquest període. És el mateix mecanisme que explicaven l'augment del deute durant la primera meitat de la dècada de 1980 sota l'impacte de la revolució neoliberal i de la política de taxes d'interès elevades que van dur a terme Ronald Reagan i Margaret Thatcher.

Però la pròpia taxa de creixement no és independent de les despeses públiques: a curt termini l'existència de despeses públiques estables limita la magnitud de les recessions ("estabilitzadors automàtics"); a llarg termini les inversions i despeses públiques (educació, sanitat, recerca , infraestructures ...) estimulen el creixement. És fals afirmar que tot dèficit públic creix tant com el deute públic o que tota reducció del dèficit permet reduir el deute. Si la reducció dels dèficits compromet l'activitat econòmica del deute augmentarà encara més. Els comentaristes liberals subratllen que alguns països (Canadà, Suècia, Israel) van realitzar uns ajustaments brutals dels seus comptes públics en la dècada de 1990 i immediatament després van conèixer un fort rebot del creixement. Però això només és possible si l'ajust fa a un país aïllat, que torna a guanyar competitivitat sobre els seus rivals. El que evidentment obliden els partidaris de l'ajustament estructural europeu és que els països europeus tenen per principals clients i rivals a altres països europeus ja que la Unió Europea està globalment poc oberta a l'exterior. Una reducció simultània i massiva de les despeses públiques del conjunt dels països de la Unió Europea només pot tenir com a efecte una recessió agreujada i, per tant, una nova pujada del deute públic.

Per evitar que el restabliment de les finances públiques provoqui un desastre social i polític proposem debatre dues mesures:

Mesura n ° 10: mantenir el nivell de les proteccions socials, fins i tot millorar-les (subsidi d'atur, habitatge ...);

Mesura n ° 11: augmentar l'esforç pressupostari en matèria d'educació, de recerca, d'inversió en reconversió ecològica ... per establir les condicions d'un creixement sostenible que permeti un fort descens de l'atur.

FALSA EVIDÈNCIA N ° 6: DEUTE PÚBLIC TRASLLADA EL PREU DELS NOSTRES EXCESSOS ALS NOSTRES NÉTS

L'afirmació que el deute públic seria una transferència de riquesa en detriment de les generacions futures és una altra afirmació falsa que confon economia domèstica i macroeconomia. El deute públic és un mecanisme de transferència de riqueses, però és sobretot dels contribuents ordinaris cap als rendistes.

En efecte, en base a la creença rarament verificada segons la qual baixar els impost estimular el creixement i augmentaria in fine els ingressos públics, des de 1980 els Estats europeus han imitat als Estats Units en una política sistemàtica de fer l'oferta fiscal més baixa. S'han multiplicat les reduccions d'impostos i de cotitzacions (sobre els beneficis de les societats, sobre els ingressos dels particulars més benestants, sobre els patrimonis, sobre les cotitzacions patronals ...), però el seu impacte en el creixement econòmic segueix sent molt incert. Per tant, aquestes polítiques fiscals anti-redistributives han agreujat al mateix temps i de manera acumulativa les desigualtats socials i els dèficits públics.

Aquestes polítiques fiscals han obligat a les administracions públiques a endeutar-se amb llars benestants i mercats financers per finançar els dèficits així creats. És el que es podria anomenar "l'efecte Jackpot": amb els diners estalviats dels seus impostos els rics han pogut adquirir títols (portadors d'interès) del deute públic emès per finançar els dèficits públics provocats per la reduccions dels impostos ... Així, el servei del deute públic a França representa 40.000 milions d'euros, gairebé tant com les recaptacions de l'impost sobre la renda. Tour de force tant més brillant que fa que a continuació s'ha aconseguit fer creure al públic que els culpables del deute públic eren els funcionaris, els jubilats i els malalts.

Per tant, l'augment del deute públic a Europa o als Estats Units no és el resultat de polítiques keynesianes expansionistes o de polítiques socials dispendioses sinó més aviat d'una política a favor de les capes privilegiades: els "despeses fiscals" (baixades d'impostos i de cotitzacions) augmenten els ingressos disponibles dels que menys ho necessiten, els quals gràcies a això poden augmentar més les seves inversions, sobretot en Bons del Tresor, que són remunerats en interessos per mitjà de l'impost procedent de tots els contribuents. En resum, s'estableix un mecanisme de redistribució a l'inrevés, des de les classes populars cap a les classes benestants, via el deute públic la contrapartida és sempre la renda privada.

Per rectificar de manera equitativa les finances públiques a Europa ia França proposem debatre dues mesures:

Mesura n ° 12: tornar a donar un caràcter fortament redistributiu a la fiscalitat directa sobre els ingressos (supressió dels buits [fiscals], creació de noves sèries i augment de les taxes de l'impost sobre la renda ...)

Mesura n ° 13: suprimir les exoneracions consentides a les empreses que no tenen prou efecte sobre l'ocupació.

FALSA EVIDÈNCIA N ° 7: CAL ASSEGURAR ALS MERCATS FINANCERS PER PODER FINANÇAR DEUTE PÚBLIC

A nivell mundial s'ha d'analitzar l'ascens dels deutes públiques correlativament a la financiarització. Durant els últims trenta anys a favor de la liberalització total de la circulació dels capitals les finances han augmentat considerablement la seva influència sobre l'economia. Les grans empreses recorren cada cop menys al crèdit bancari i cada vegada més als mercats financers. Les llars també veuen una part cada vegada major del seu estalvi drenat cap a les finances per a les seves pensions, via els diversos productes d'inversió o fins i tot en alguns països via el finançament del seu habitatge (préstecs hipotecaris). Els gestors de carteres que tracten de diversificar els riscos busquen títols públics com a complement als privats. Els han trobat fàcilment en els mercats perquè els governs han dut a terme unes polítiques similars que han portat a un rellançament dels dèficits: taxes d'interès altes, baixada dels impostos centrades en els ingressos alts, incitacions massives a l'estalvi financer de les llars per afavorir les jubilacions per capitalització, etc.

A nivell de la UE la financiarització del deute públic s'ha inscrit en els tractats: des Maastricht dels bancs centrals tenen prohibit finançar directament als Estats, que han de trobar prestadors en els mercats financers. Aquesta "repressió monetària" acompanya la "alliberament financera" i fa exactament el contrari de les polítiques adoptades després de la gran crisi de la dècada de 1930, de "repressió financera" (dràstiques restriccions a la llibertat d'acció de les finances) i de "alliberament monetària" (amb el final del patró or). Es tracta de sotmetre als Estats, que se suposa que són per naturalesa massa dispendiosos, a la disciplina dels mercats financers, que se suposa que són eficients i omniscients per naturalesa.

Com a resultat d'aquesta elecció doctrinària, el Banc Central Europeu no té així dret a subscriure directament les emissions d'obligacions públiques dels Estats europeus. Privats de la garantia de poder finançar sempre al Banc Central, els Estats europeus del sud han estat així víctimes d'atacs especulatius. En efecte, encara que en nom d'una ortodòxia sense fissures el BCR sempre s'havia negat a això, des de fa alguns mesos compra obligacions d'Estat a la taxa d'interès del mercat per a calmar les tensions en el mercat d'obligacions europeus. Però res diu que això sigui suficient si la crisi del deute s'agreuja ii s'esfumen les taxes d'interès de mercat. Llavors seria difícil de mantenir aquesta ortodòxia monetària que no té fonaments científics seriosos.

Per posar remei al problema del deute públic proposem debatre dues mesures:

Mesura n ° 14: autoritzar el Banc Central Europeu a finançar directament als Estats (o imposar als bancs comercials subscriure l'emissió d'obligacions públiques) a baix interès, afluixant així el llast amb el qual els traven els mercats financers,

Mesura n ° 15: si cal, reestructurar el deute públic, per exemple, limitant el servei del deute públic a determinat tant per cent del PIB, i operant una discriminació entre els creditors segons el volum dels títols que tenen: els rendistes molt grans (particulars o institucions) han d'acceptar un allargament sensible del perfil del deute, fins i tot anul parcials o totals. També cal tornar a negociar les exorbitants taxes d'interès dels títols emesos pels països en dificultats des de la crisi.

FALSA EVIDÈNCIA N ° 8: LA UNIÓ EUROPEA DEFENSA EL MODEL SOCIAL EUROPEU

La construcció europea sembla una experiència ambigua. Coexisteixen dues visions d'Europa sense gosar enfrontar-se obertament. Per als socialdemòcrates, Europa hauria d'haver proposar l'objectiu de promoure el model social europeu, fruit del compromís social de l'època posterior a la Segona Guerra Mundial, amb la seva protecció social, els seus serveis públics i les seves polítiques industrials. Europa hauria d'haver construir una muralla defensiva davant la globalització liberal, un mitjà de protegir, de fer viure i progressar aquest model. Europa hauria d'haver defensar una visió específica de l'organització de l'economia mundial, la globalització regulada per unes organitzacions de governança mundial. Hauria hagut de permetre als països membres mantenir un nivell elevat de despeses públiques i de redistribució, protegint la seva capacitat de finançar-per mitjà de l'harmonització de la fiscalitat sobre les persones, les empreses i els ingressos del capital.

No obstant això, Europa no ha volgut assumir la seva especificitat. Actualment la visió dominant a Brussel i en el si de la majoria dels governs nacionals és la contrària a la d'una Europa liberal, l'objectiu és adaptar a les societats europees a les exigències de la globalització: la construcció europea és l'ocasió de posar en dubte el model social europeu i de desregular l'economia. La preeminència del dret de la competència sobre les reglamentacions nacionals i sobre els drets socials en el Mercat Únic permet introduir més competència en els mercats dels productes i dels serveis, disminuir la importància dels serveis públics i organitzar competitivitat dels treballadors europeus. La competència social i fiscal va permetre reduir els impostos, sobretot sobre els ingressos del capital i de les empreses (les "bases mòbils") i fer pressió sobre les despeses socials. Els tractats garanteixen quatre llibertats fonamentals: la lliure circulació de les persones, de les mercaderies, dels serveis i dels capitals. Però lluny de limitar-se al mercat interior, la llibertat de circulació dels capitals s'ha concedit als inversors del món sencer, sotmetent així al teixit productiu europeu als imperatius de valorització dels capitals internacionals. La construcció europea mor un mitjà d'imposar als pobles unes reformes neoliberals.

L'organització de la política macroeconòmica (independència del BCE davant de la política, Pacte d'Estabilitat) està marcada per la desconfiança respecte als govern elegits democràticament. Es tracta de privar els països de tota autonomia en matèria tant de política monetària com en matèria pressupostària. Per ja només deixar jugar a la "estabilització automàtica" s'ha d'assolir l'equilibri pressupostari i després tota política discrecional desterrada de reactivació. A nivell de la zona no s'ha establert cap política conjuntural comuna ni s'ha definit cap objectiu comú en termes de creixement o d'ocupació. No es tenen en compte les diferències de situació entre els països perquè el pacte no s'interessa ni per les taxes d'inflació ni pels dèficits exteriors nacionals, els objectius de les finances públiques no tenen en compte situacions econòmiques nacionals.

Les instàncies europees van tractar d'impulsar unes reformes estructurals (per mitjà de les Grans Orientacions Polítiques Econòmiques, el Mètode Obert de Coordinació o l'Agenda de Lisboa) amb un èxit molt desigual. Com el seu mode d'elaboració no era democràtic ni mobilitzador, la seva orientació liberal no corresponia obligatòriament a les polítiques decidides a nivell nacional, tenint en compte les relacions de força existents a cada país. Aquesta orientació no va conèixer d'entrada els brillants èxits fulgurants que l'hauria legitimat. Es va posar en dubte el moviment de liberalització econòmica (fracàs de la Directiva Bolkestein), es va temptar a alguns països de nacionalitzar la seva política industrial mentre que la majoria s'oposava a la europeïtzació de les seves polítiques fiscals o socials. L'Europa social ha continuat sent una paraula buida, només s'ha afirmat realment l'Europa de la competència i de les finances.

Perquè Europa promogui veritablement un model social europeu proposem debatre dues mesures:

Mesura n ° 16: posar en dubte la lliure circulació dels capitals i de les mercaderies entre la UE i la resta del món negociant si cal acords multilaterals o bilaterals,

Mesura n ° 17: en comptes de la política de competència, convertir a "l'harmonització en el progrés" en el fil director de la construcció europea. Establir uns objectius comuns d'abast constringente tant en matèria de progrés social com en matèria macroeconòmica (unes GOPS, grans orientacions de política social).

FALSA EVIDÈNCIA N ° 9: L'EURO ÉS UN ESCUT CONTRA LA CRISI

L'euro hauria d'haver estat un factor de protecció contra la crisi financera mundial. Després de tot, la supressió de tota incertesa sobre les taxes de canvi entre les monedes europees eliminar un factor fonamental d'inestabilitat. No obstant això, no hi ha hagut res d'això: Europa s'ha vist afectada més durament i de forma duradora per la crisi que la resta del món. Això es deu a les pròpies modalitats de construcció de la unió monetària.

Des de 1999 la zona euro va conèixer un creixement relativament mediocre i un augment de les divergències entre els Estats membres en termes de creixement, d'inflació, d'atur i de desequilibris exteriors. El marc de política econòmica de la zona euro, que tendeix a imposar a uns països en situacions diferents unes polítiques macroeconòmiques semblants, ha ampliat les disparitats de creixement entre els Estats membre. En la majoria dels països, en particular els més grans, la introducció de l'euro no ha provocat la promesa acceleració del creixement. Per a altres, hi va haver creixement però a costa de desequilibris difícilment sostenibles. La rigidesa monetària i pressupostària, reforçada per l'euro, ha permès fer caure tot el pes dels ajustos sobre el treball. S'ha promogut la flexibilitat i l'austeritat salarial, reduït la part dels salaris en l'ingrés total, augmentat les desigualtats.

Aquesta cursa a la baixa social l'ha guanyat Alemanya, que ha sabut alliberar importants surplus comercials en detriment dels seus veïns i, sobretot, dels seus propis assalariats, imposant una baixada del cost del treball i de les prestacions socials, el que li ha conferit un avantatge comercial en relació als seus veïns que no han pogut tractar tan durament als seus treballadors. Els excedents comercials alemanys pesen sobre el creixement dels altres països. Els dèficits pressupostaris i comercials d'uns només són la contrapartida dels excedents dels altres ... Els Estats membre no han estat capaços de definir una estratègia coordinada.

La zona euro hauria hagut de veure's menys afectada per la crisi que els Estats Units i el Regne Unit. Les llars estan clarament menys implicats en els mercats financers, que són menys sofisticats. Les finances públiques estaven en una situació millor, el dèficit públic del conjunt dels països de la zona era del 0,6% del PIB el 2007, enfront de gairebé el 3% als Estats Units, al Regne Unit o el Japó. Però la zona euro patia un augment dels desequilibris: els països del nord (Alemanya, Àustria, Països Baixos, països escandinaus) limitaven els seus salaris i les seves demandes internes, i acumulaven excedents exteriors, mentre que els països del sud (Espanya, Grècia, Irlanda) coneixien un creixement vigorós impulsat per unes taxes d'interès febles en relació a la taxa de creixement, alhora que acumulaven uns dèficits exteriors.

Tot i que la crisi econòmica va partir dels Estats Units, aquest ha tractat d'establir una política real de reactivació pressupostària i monetària al mateix temps que iniciava un moviment de desregulació financera. Europa, per contra, no ha sabut emprendre una política prou reactiva. De 2007 a 2010 el impuls pressupostari ha estat de l'ordre de 1,6 punts de PIB a la zone euro, de 3,2 punts al Regne Unit i de 4,2 punts als Estats Units. La pèrdua de producció a causa de la crisi ha estat clarament més fort a la zona euro que als Estats Units. A la zona s'ha patit més l'augment del dèficits que el resultat d'una política activa.

Al mateix temps, la Comissió ha seguit llançant uns procediments de dèficit excessiu contra els Estats membre de manera que a mitjan 2010 pràcticament tots els Estats de la zona estaven sotmesos a ells. Ha demanat als Estats membre que per a 2013 o 2014 es comprometin a tornar sota la línia del 3%, independentment de l'evolució economia. Les instàncies europees han seguit reclamant unes polítiques salarials restrictives i que es replantegin els sistemes públics de jubilació i de sanitat, amb el risc evident d'enfonsar el continent en la depressió i d'augmentar les tensions entre els països. Aquesta absència de coordinació i, més fonamentalment, l'absència d'un veritable pressupost europeu que permeti una solidaritat efectiva entre els Estats membre han incitat els operadors financers a desviar l'euro, fins i tot a especular obertament contra ell.

Perquè l'euro pugui protegir realment als ciutadans europeus de la crisi proposem debatre dos [sic] mesures:

Mesura n ° 18: garantir una veritable coordinació de les polítiques macroeconòmiques i una reducció concertada dels desequilibris comercials entre els països europeus,

Mesura n ° 19: compensar els desequilibris de pagament a Europa per mitjà d'un Banc de Pagaments (que organitzi els préstecs entre els països europeus),

Mesura n ° 20: si la crisi de l'euro porta a la seva desintegració i esperant l'ascens en règim del pressupost europeu (cf. infra), establir un régime monetari intraeuropeu (moneda comuna tipus "Bancor") que organitzi la reabsorció dels desequilibris de els balanços comercials en el si d'Europa.

FALSA EVIDÈNCIA N ° 10: LA CRISI GREGA HA PERMÈS FINALMENT AVANÇAR CAP A UN GOVERN ECONÒMIC I UNA VERITABLE SOLIDARITAT EUROPEA

A partir de mitjans de 2009 els mercats financers van començar a comptar amb els deutes dels països europeus. Globalment la forta pujada dels deutes i dels dèficits públics a escala mundial no ha provocat (encara) pujades de les taxes llargues: els operadors financers consideren que els bancs centrals mantindran molt de temps les taxes monetàries reals a un nivell proper de zero i que no hi ha risc d'inflació ni de manca [de pagament] d'un gran país. Però els especuladors han percebut els errors de l'organització de la zona euro. Mentre que els governs dels altres països desenvolupats sempre poden ser finançats per la seva Banc Central, els països de la zona euro han renunciat a aquesta possibilitat i depenen totalment dels mercats financers per als seus dèficits. Per això s'ha pogut desencadena l'especulació sobre els països més fràgils de la zona: Grècia, Espanya i Irlanda.

Les instàncies europees i els governs han trigat a reaccionar en no voler donar la impressió que els països membres tenien dret a un suport il limitat dels seus socis i voler sancionar Grècia, culpable d'haver ocultat (amb ajuda de Goldman Sachs) la magnitud els seus dèficits. Amb tot, el maig de 2010 el BCE i els països membres van haver de crear urgentment un Fons d'Estabilització per indicar als mercats que aportarien aquest suport sense límits als països amenaçats. En contrapartida aquests han hagut de anunciar uns programes d'austeritat pressupostària sense precedents que els van a condemnar un retrocés de l'activitat a curt termini ia un llarg període de recessió. Sota la pressió de l'FMI i de la Comissió Europea Grècia ha privatitzar els seus serveis públics i Espanya flexibilitzar el seu mercat laboral. De la mateixa manera, França i Alemanya, que no estan afectades per l'especulació, han anunciat mesures restrictives.

No obstant això, la demanda no és de cap manera excessiva a Europa. La situació de les finances públiques és millor que la dels Estats Units o de la Gran Bretanya, el que deixa marges de maniobra pressupostària. Cal reabsorbir els desequilibris de manera coordinada: els països excedentaris del nord i del centre d'Europa han de dur a terme polítiques expansionistes (ament dels salaris, de les despeses socials ...) per compensar les polítiques restrictives dels països del sud. Globalment la política pressupostària no ha de ser restrictiva a la zona euro mentre que l'economia no s'acosti a la plena ocupació a una velocitat satisfactòria.

Però, per desgràcia, avui s'han reafirmat els partidaris de les polítiques pressupostàries automàtiques i restrictives a Europa. La crisi grega permet fer oblidar els orígens de la crisi financera. Els clients que han acceptat donar suport financerament als països del sud volen imposar en contrapartida un Pacte d'Estabilitat. La Comissió Europea i Alemanya volen imposar a tots els països membres que inscriguin en la seva Constitució l'objectiu del pressupost equilibrat, fer que uns comitès d'experts independents vigilin la política pressupostària. La Comissió vol imposar als països una llarga cura d'austeritat per tornar a un deute públic inferior al 60% del PIB. Si hi ha un avanç cap a un govern econòmic és cap a un govern que en comptes d'afluixar el torn de les finances va imposar l'austeritat i aprofundir les "reformes" estructurals en detriment de les solidaritats socials en cada país i entre els països.

La crisi ofereix a les elits financeres i les tecnocràcies europees la temptació d'establir la "estratègia del xoc" aprofitant la crisi per radicalitzar l'agenda neoliberal. Però aquesta política té poques possibilitats d'èxit:

La disminució de les despeses públiques va a comprometre l'esforç necessari a escala europea per mantenir les despeses del futur (recerca, educació, política familiar), per ajudar a la indústria europea a mantenir i invertir en els sectors del futur (economia verda).

La crisi va a permetre imposar fortes reduccions de les despeses socials, objectiu incansablement buscat pels paladins del neoliberalisme, a risc de comprometre la cohesió social, de reduir la demanda efectiva, d'empènyer a les llars a estalviar per a la seva jubilació i la seva salut en les institucions financeres, responsables de la crisi.

Els governs i les instàncies europea es neguen a organitzar l'harmonització fiscal que permetria la pujada necessària dels impostos en el sector financer, en els patrimonis importants i en els ingressos alts.

Els països europeus s'instauren duradora unes polítiques pressupostàries restrictives que van tot enormement sobre el creixement. Ha de descendir les recaptacions fiscals. Els sous públics amb prou feines milloraran, les ràtios de deute es degradaran, no tranquil.litzar els mercats.

A causa de la diversitat de les seves cultures polítiques i socials els països europeus no han pogut plegar tots a la disciplina de ferro imposada pel Tractat de Maastricht, no es van plegar tots al reforçament d'aquest que s'està organitzant actualment. El risc d'activar una dinàmica generalitzada de replegament sobre si mateix és real.

Per avançar cap a un veritable govern econòmic i una solidaritat europea proposem debatre dues mesures:

Mesura n ° 21: desenvolupar una fiscalitat europea (taxa carboni, impost sobre els beneficis, ...) i un veritable pressupost europeu per ajudar a la convergència de les economies i tendir a una igualació de les condicions d'accés als serveis públics i socials en els diversos estats membres sobre la base de les millors pràctiques.

Mesura n ° 22: llançar un vast pla europeu, finançat per subscripció pública a taxes d'interès feble però garantit i / o per mitjà de creació monetària del BCE per emprendre la reconversió ecològica de l'economia europea.

CONCLUSIÓ

DEBATRE LA POLÍTICA ECONÒMICA,

TRAÇAR CAMINS PER REFUNDAR LA UNIÓ EUROPEA

Des de fa tres dècades Europa s'ha construït sobre una base tecnocràtica que exclou a les poblacions del debat de política econòmica. S'ha d'abandonar la doctrina neoliberal que descansa sobre la hipòtesi avui indefensable de l'eficiència dels mercats financers. Cal tornar a obrir l'espai de les polítiques possibles i debatre propostes alternatives i coherents que limiten el poder de les finances i organitzin l'harmonització en el progrés dels sistemes econòmics i socials europeus. Això suposa la mutualització d'importants recursos pressupostaris, obtinguts mitjançant el desenvolupament d'una fiscalitat europea fortament redistributiva. També cal alliberar els mercats del setge dels mercats financers. Només així el projecte de construcció europea podrà esperar recuperar una legitimitat popular i democràtica de la que avui no té.

Evidentment, no és realista esperar que 27 països decideixin alhora operar semblant ruptura en el mètode i els objectius de la construcció europea. La Comunitat Econòmica Europea va començar amb sis països: també la refundació de la Unió Europea passarà al principi per un acord entre alguns països desitjosos d'explorar unes vies alternatives. A mesura que es facin evidents les conseqüències desastroses de les polítiques adoptades avui, augmentarà per tot Europa el debat sobre les alternatives. Lluites socials i canvis polítics intervindran a ritme diferent segons els països. Uns governs nacionals prendran decisions innovadores. Els qui ho desitgin han d'adoptar unes cooperacions reforçades per adoptar mesures audaces en matèria de regulació financera, de política fiscal o social. Per mitjà d'unes propostes concretes tendiran la mà als altres pobles perquè s'uneixin al moviment.

Per això ens sembla important esbossar i debatre ara les grans línies de polítiques econòmiques alternatives que faran possible aquesta refundació de la construcció europea .

Premiers signataires:

Philippe Askenazy (CNRS, Ecole d'économie de Paris), Thomas Coutrot (Conseil scientifique d'Attac), André Orleães (CNRS, EHESS), Henri Sterdyniak (OFCE)

Traduït gràcies a:
http://www.attacmadrid.org/?p=2754

Pàgines

Temps era temps

Breu història de la llengua catalana

Història de Catalunya resumida 1 de 3

el domini català de la Mediterrània

Documentals molt interessants

L'acció destructora de l'home sobre la natura. Articles

La injustícia social. Articles i seccions

Gran video

Entrevista a Elisabeth Eidenbenz

Una cançó preciosa. Sílvia Penide "Amo". Una troballa de Sara i Marta

I una altra igual de bona sobre l'educació pública

Cercar en aquest blog

Blogger news

Translate

Popular Posts

El futur de l'Educació pública